En un any d’escriptores locals, tocava reivindicar que Sant Just ha donat a la literatura catalana la primera autora que publica al The New Yorker. L’Ateneu, casa gran de la cultura del poble, va obrir les portes a la presentació de la primera novel·la de la Irene Pujadas.
El temor a si havíem pecat d’optimistes reservant la Sala del Cinquantenari, enlloc de disposar de l’espai més discret de la Sala Piquet (que sempre es veu plena), va acabar-se cinc minuts abans de les 7, quan era clar que la setantena de persones que anaven buscant seient no haurien cabut a l’espai del costat. A més, La intrusa mereixia un espai cinematogràfic, per estar en sintonia amb el què és: un viatge al·lucinat, o potser grotesc, que recorre els immensos espais exteriors… de l’interior del cos de la protagonista. Com que resoldre aquest contrasentit no és fàcil, i el mes i mig que la novel·la ja duu al carrer, ha servit per constatar que no tots els paladars saben apreciar (o aconsegueixen assaborir) una proposta que demana al lector que deixi moltes convencions al defora (de si mateix?), la xerrada entre el llibreter i l’autora va intentar centrar-se en desgranar el quid de la proposta. Sense desvelar cap secret, perquè tampòc d’això va el llibre: La intrusa converteix el llenguatge en l’autèntic protagonista i, sí, hi ha una trama –un viatge èpic amb aires d’aventura del s. XVIII–, i també un propòsit –en paraules, aproximades, de l’autora: “vivim en un món que ens vol convèncer que l’angoixa vital que arrosseguem cal solucionar-la autoanalitzant-nos quan és el món que ens envolta el que falla per tot arreu, quina barra!“–, però és sobretot un festival de la imaginació. Tant en l’aspecte fabulador, com ho és la creació de móns (“països”, en diu l’autora); com en la vessant d’invenció lingüística: paraules noves (“tiraquevas”, “protorevolucionari”, “trapalatropa”…), resignificació de mots o partícules (el pronom “li” per a indicar el gènere no binari, sense abusar-ne ni fent-ne cap bandera), adopció amb naturalitat d’expressions orals plenament integrades en la parla (“cego”, “batxata”…) o l’ús, quan cal, i sense voluntat de lluïment, de paraules demodé del lèxic català (“plepa”, “salpebrar”, “fanfarró”…).
Punt i a part mereix la capacitat per dotar de ritme cada frase, fins a fer possible que enumeracions delirants es llegeixin amb un somriure als llavis (quan no és una riallada sorollosa) per l’encert en escollir cadascun dels elements de la llista. Com a exemple:
“Però la Diana els va anar omplint el cap d’imatges estranyes que els perseguirien durant les hores d’abaixar el ritme: els estrats de l’atmosfera, la geologia de Montserrat, l’art del cunnilingus i les formes dels cumulonimbus, el vi negre, el carrer d’Avall de Balaguer, les autopistes de vuit carrils, les coreografies de les cançons de country, l’oli d’arbequina de les Garrigues, Vallfogona del Ripollès. O el cant de les sirenes i el cant de les balenes, les algues i la molsa, els paràsits, l’olor de pneumàtic cremat.”