De mitjana, Sant Just està uns 2,5ºC per sota de la temperatura de Barcelona. Hi deu tenir a veure l’altitud i la privilegiada localització, a la falda de Collserola i, és clar, la menor densitat d’habitants i d’atractius, i per tant de cotxes, d’autobusos, de passavolants i d’actes de tota mena; en definitiva, de vida. I com que no és en cap creuament de camins, no s’hi passa: a Sant Just Desvern tries d’anar-hi, no hi caus sense voler. Exactament el que va decidir l’equip de Club Editor, amb la Maria Bohigas, l’Alejandro Dardik i el Guillem Rierola al capdavant, quan van saber que s’hi havia obert una nova llibreria.

El que va acabar sent un “cicle de clàssics”, va començar a coure’s a principis de novembre, aprofitant l’impàs que el calendari editorial deixa entre la rentrée i la disbauxa nadalenca. Feia temps que uns i altres ens buscàvem: editors amb ganes d’escampar la bona literatura i llibreters amb fam de rebre-la i necessitat de vestir la botiga de centre cultural. Sobre la taula –a la bústia del mail– quatre cognoms: Ginzburg, Sales, Lenz i Petterson. Vet aquí el pòquer que Club Editor ens proposava dur fins a Sant Just, buscant per a cada cas un conferenciant que els fes amens i propers. Era una jugada amb risc, certament. Era enarborar la literatura de gamma alta com a bandera i desafiar el fred i les tardes fosques de febrer. Era celebrar el primer any d’existència marcant territori. Era un encert.

Tríada de luxe per a celebrar la Ginzburg

Com que a Club Editor són amics de les sorpreses i, si es pot, de fer-la grossa, d’entrada, per al 26 de gener, la Maria Bohigas va voler compartir els honors de presentar La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg, amb la Silvia Querini, editora de Lumen: ja que el calendari perquè l’obra sortís en català i en castellà d’una tacada s’havia acomplert rigorosament, era de justícia que la primera presentació fos conjunta. I de torna s’hi va apuntar la Meritxell Cucurella-Jorba, traductora de la novel·la, i una rapsode excel·lent que va fer estremir els santjustencs amb la lectura de la darrera carta [podeu trobar-la aquí: https://deldesitx.wordpress.com/2017/01/25/leone-i-natalia-ginzburg-lultima-carta] de Leone Ginzburg a la seva esposa, des de la presó, tres o quatre dies abans de morir a causa de les tortures infligides per la Gestapo. Hi ha millor manera d’acostar als assistents la força que pot amagar una novel·la epistolar? La Silvia Querini, que duia, com a obsequi per als assistents, la reproducció del primer text de A propósito de las mujeres, editat en DINA3, simulant la primera pàgina d’un diari, hi va aportar detalls biogràfics íntims, trobades a la seu de l’editorial Einaudi, als anys 80, per on passejaven Sciascia, Calvino, Morante, Moravia… Davant la fascinació que totes tres van despertar als assistents per la literatura de la Ginzburg, més d’un va voler confessar no haver-la llegida mal, conèixer-la només de nomenada, i tenir necessitat d’una guia: “per on comencem?”. Gairebé a l’uníson la Bohigas i la Querini van expressar la seva més profunda enveja per tots aquells que encara tenien la sort de descobrir l’autora de Les petites virtuts, Lèxic familiar o Les veus del vespre, de llegir-la per primera vegada i sentir aquella voracitat que et demana més i més teca.

Les alegries del deure

Per al 23 de febrer, el menú preparat es va fer a mida de la data i el vam anomenar (sí, buscàvem complicitat publicitària) “Clàssics contra el feixisme”: Joan Sales i Siegfried Lenz. El vent de la nit i Lliçó d’alemany. Maria Bohigas i Stefanie Kremser. Dues literatures enfrontant el mateix monstre, cara a cara. La secció local d’Òmnium Cultural es va apuntar a la promoció. La nombrosa comunitat alemanya de Sant Just va treure el nas a Cal Llibreter, encuriosits que una escriptora de Düsseldorf vingués a parlar d’un dels grans tòtems de la literatura germànica del s. xx. Per als oriünds santjustencs, d’entrada, l’autora de Postal de Copacabana (Club Editor) o d’El dia que vaig aprendre a volar (Ed. 1984) va traçar un perfil de Siegfried Lenz, per explicar com, als anys seixanta, la crítica alemanya havia rebut la novel·la de punta, acusant-la de maniquea i d’excessivament clàssica, formalment, per als cànons de l’època.

Un cop entrats en matèria argumental, en el fred bàltic del nord del país, la presència constant del vent en un poble de pescadors allunyat de tots els centres de poder, amb personatges de cognom danès, en la doble trama del jove que, des d’un correccional ha d’escriure sobre el zel del seu pare policia a l’hora de vigilar que un amic seu de tota la vida, pintor expressionista –“degenerat” en l’argot nazi–, no toqui mai més els pinzells, algú vol saber si Emil Nolde és qui s’amaga darrere la figura de l’artista. Sembla que, efectivament, Lenz s’hi va inspirar, més en la part artística que en la ideològica, però l’important, recalquen les dues ponents, és el deure, l’obligació de fer el que t’han manat sense ni tan sols plantejar-te’n la lògica o el sentit. Que és el tema de la redacció que ha de fer el jove protagonista: “Les alegries del deure”, i que és el nus de la tortura vital d’en Cruells a El vent de la nit, aquest epíleg que la Maria Bohigas té ben clar que és una novel·la diferent, i que cal tractar-la (i editar-la) a part. És la novel·la dels supervivents de la guerra, dels que han de conviure amb la pitjor de les misèries, la d’aquells que hàbilment han renunciat als principis de joventut per mantenir estatus.

Inevitablement, el públic fa connexions. És el dia en què un exduc de Palma (i exjugador d’handbol) ha quedat en llibertat provisional, i en què la Fiscalia ha decidit no imputar el membre de la Mesa del Parlament que era d’un partit no obertament independentista. Per sort, la conversa deriva cap a l’adaptació cinematogràfica d’Incerta glòria, que és a punt d’estrenar-se, però que la Bohigas ja ha vist i ens en dóna una clau prometedora: “el que ha fet en Villaronga és fer girar la història al voltant de la Carlana, que es converteix en una metàfora de la guerra i del país”. Les ganes d’anar el cinema augmenten, i més d’un santjustenc decideix comprar entrades anticipades. L’endemà, el partit que governa el poble, es desmarca de les directrius nacionals i vota adherir Sant Just al Pacte Nacional pel Referèndum.

D’ocells, homes, cavalls i boscos

La Maria és així: constantment s’inventa coses, fa experiments, decideix creuar trajectòries d’autors a veure què en surt”. L’afirmació és de la Blanca Llum Vidal, convidada d’honor a l’última sessió de clàssics d’aquesta temporada, programada pel 9 de març. L’editora, conscient que Per Petterson ja havia sorprès positivament a l’autora d’Homes i ocells, li va proposar de llegir Sortir a robar cavalls i que s’hi reconegués a sí mateixa, com a poetessa i narradora.

El resultat és, si més no, sorprenent: hi ha una sensibilitat comuna, una manera de narrar la natura i de retratar moments d’una sensualitat palpable, que semblen escrites amb un mirall, com es fa pal·lès quan es llegeix en paral·lel el poema “Els altres” i l’escena en què l’adolescent protagonista de la novel·la de Petterson s’admira sobtadament i brusca de la pastora que muny una vaca en un estable. La Blanca Llum, que admet un cert pudor de parlar de la seva obra i més per encarar-la amb la d’un novel·lista de fama i prestigi internacionals, prefereix recordar els passatges que més l’han colpit de Sortir a robar cavalls, que té ben fresca perquè l’acaba de llegir per encàrrec de la Maria: la tala d’arbres, la destrucció d’un petit niu amb una crueltat infantil que el lector no espera (i que no entendrà fins moltes pàgines endavant) o el retrat inclement que en Trond T. fa de la seva mare: “Ai, jo m’estimava la mare, no dic que no, però el futur que llegia en el rostre que tenia al davant no era el que m’havia imaginat. Contemplar-lo més de tres minuts seguits feia que el món m’estrenyés les espatlles.

Molts dels assistents, que havien participat en un Club de Lectura del llibre de Petterson (podeu llegir-ne la crònica a http://dimartsdellibres.blogspot.com.es/), s’apunten a l’enfilall d’escenes i, així, van desfilant la visita de les filles, les passejades nocturnes amb el gos, el viatge a Suècia i, sobretot, la mestria amb què l’autor fusiona present i passat, adolescència i vida adulta, per poder fer dir a un personatge: “Som memòria”, que és el gran tema de la novel·la. Un llibre protagonitzat bàsicament per homes, on les poques dones que hi apareixen són objectes de desig, però escrit amb una sensibilitat, un gust pels detalls i una capacitat d’introspecció “molt femenines”. Maria Bohigas dixit. Per això és el llibre que dues dones molt treballadores, infatigables es diria, van analitzar al detall l’endemà del 8 de març: “S’han de trencar esquemes”.

I se n’han trencat uns quants, aquest hivern, en un remot poble a l’oest de Barcelona, refugi d’empresaris i diplomàtics centreeuropeus, futbolistes i alcaldes de poblacions veïnes; un tros del Vallès Occidental enclavat al Baix Llobregat, d’on els joves fugen de l’avorriment i els adults hi troben “un lloc tranquil i sense estridències”. De cara als mesos de calor, fóra bo pensar amb una literatura que vingui del fred: una sessió de russos d’ara (tipus Óssipov o Guelàssimov), i de sempre (Dostoievski i Bulgàkov?), o creuar autors d’una punta i l’altra del Mediterrani (Mesquida i Kazantzakis? Elias Khoury i Mercè Rodoreda?) o del nord i el sud d’Europa (Lutz Seiler i Villalonga? Hervé Guibert i Blai Bonet?). El catàleg de Club Editor i la inventiva dels qui l’empenyen permeten somiar molts altres vespres gloriosos.

Arnau Cònsul