d’Álvaro Enrigue

L’immens talent de l’autor d’aquesta novel·la-assaig-dietari-llibre d’història al voltant de la vida i les aventures del mític Gerónimo, l’últim gran cap apatxe, queda demostrat només en el planteig que el mexicà Álvaro Enrigue assumeix a l’hora d’explicar la complexa figura del xaman de guerra. HO fa des de tants punts de vista com li és possible, sabedor que al personatge no se li ha fet prou justícia des de cap costat: ni els que l’han mitificat com l’últim defensor dels drets i territoris indis, ni els que l’han retratat com un sanguinari indomable en desenes de westerns, ni tan sols els que han dedicat a desqualificar els seus últims anys, tancat en una reserva, deixant-se entrevistar a tort i a dret i sent humiliat com a figura circense per pobles i ciutats de Texas i Arizona. Enrigue opta per no deixar-se cap vessant, per presentar Gerónimo de manera polièdrica, jugant amb gèneres i estils literaris.

Així, d’una banda tenim una primera història de tall clàssic, que bé hauria pogut filmar John Ford (o, per ser fidels a l’esperit del llibre, Alejandro González Iñárritu): una dona blanca és segrestada per un grup de chiricahues, després d’arrasar el seu ranxo, i, per a rescatar-la, s’organitza una partida de soldats mexicans i voluntaris d’allò més pintorescs -que inclouen una cabaretera vestida de monja i dos indis rarámuris excarcerats per l’ocasió. Al llarg de les tres parts de la novel·la, anem assistint als progressos d’uns i altres: la brutal conversió de la dona als costums indis, i la lenta persecució del grup per territoris cada vegada més allunyats de la seva civilització i amb l’agreujant d’haver de traspassar una frontera, la dels Estats Units, que pels apatxes no suposa cap inconvenient. Però, en paral·lel, Enrigue narra, a manera de road movie familiar, el viatge que emprèn amb la seva dona (també escriptora) i els seus fills des de Nova York, on viuen, fins al territori dels apatxes, visita inclosa a la tomba de Gerónimo i a la reserva de San Carlos, Arizona. Un seguit d’excursions i experiències que li permet reflexionar sobre la identitat, les fronteres, les migracions, la seva condició de mexicà que viu als EUA, les relacions tenses entre els dos països, mentre va desgranant teories sobre la vida de Gerónimo, un altre “mexicà” que va acabar vivint en sòl ianqui -i que els americans han “nacionalitzat”, malgrat haver-lo presentat d’entrada com el pitjor dels enemics.

Però encara hi ha més! Perquè, a la segona part, Enrigue decideix presentar, en forma d’Àlbum, una bateria de personatges històrics, a qui situa en moments molt concrets de la vida del cabdill apatxe. Així coneixem a generals americans com McMillan, Parker i Miles i al mexicà Estrada, però també a militars de menys rang com el capità Lawton, el tinent Gatewood, i fins al president Groover Cleveland o a Pancho Villa! Tots ells tindran (van tenir), en algun moment, relació directa amb Gerónimo o amb el seu destí, ja fos combatent-lo, parlamentant-hi o custodiant-lo. I en els seus creuaments amb ell aprendrem el seu rol dins la jerarquia índia, perquè per les pàgines també hi circulen altres grans caps: de Mangas Coloradas a Cochise, passant per Naiche, Cuchillo Negro o Victorio. I viurem els seus rituals, venjances i rivalitats perquè, per si no ho sabien, els apatxes no eren cap tribu homogènia, sinó un conjunt de pobles de llengua atapascana entre els quals cal diferenciar gileños de mimbreños, chiricauhes de jicarilles i mescaleros, entre d’altres.

La gran sort de comptar amb el talent d’Enrigue és que sap manegar la informació sense convertir el conjunt en el pastitx en què hauria desembocat en mans poc destres. Al contrari: fins aconsegueix, en un tour de force final molt meritori, fer convergir totes les trames en una sola veu narrativa, que és a la vegada un al·legat en favor de la germanor entre els pobles, una denúncia del colonialisme i un homenatge als militars que van complir la paraula donada a Gerónimo i als darrers apatxes per aconseguir la seva rendició definitiva.

 “Gerónimo era un hombre elocuente (…). La frase de su rendición ante Crook comienza en un tono elegíaco sobre la forma de vida de su comunidad, tal como debieron comenzar las alocuciones que hacía frente a los guerreros cuando los preparaba para el combate o ante los niños cuando les contaba las historias de Coyote: el Ulises de los apaches. Es curioso, en cualquier caso, que sea siempre la primera parte de la frase de la rendición la que se cita: «Antes me movía como el viento», cuando lo que importa es la segunda, el momento en que la sentencia se desmorona, representando el final abrupto de una forma de vida. «Ahora me rindo y eso es todo.» Es una frase que se cae, como el sol rapidísimo de los trópicos, como un águila perforada por el plomo de un imbécil, como Cuauhtémoc, el primer gran militar americano que se rindió frente a un blanco: ‘Águila en caída’, ‘Sol que cae’, quería decir su nombre. Un final no demanda elaboración: «Ahora me rindo y eso es todo», las palabras de un hombre serio.“