Un any després de publicar-se, aquesta recreació femenina i onírica del mite de Job va aterrar a Cal Llibreter.
Dues editores cara a cara: Ester Andorrà de Labreu presentava la novel·la d’Antònia Carré-Pons, de Cal Carré –que, això sí, venia amb el barret d’escriptora posat. El llibre que es presentava no era una novetat, ni de bon tros, però això ja lligava amb el tarannà d’una «editorial artesana» que ha fet de la publicació de clàssics estrangers, morts com a mínim 25 anys endarrere, el seu segell d’identitat. Així les coses, no és estrany que la primera referència per entrar en matèria fos la de Fiòdor Dostoievski i els seus personatges turmentats que busquen expiar el mal a través del dolor, tot i que ben aviat vam viatjar més endarrere cap als terrenys segurs per a una medievalista, com ho és Carré-Pons: la seva protagonista té nom de reina, en homenatge privat a qui va dur la corona de França i d’Anglaterra, pero també a tocaies coronades de Sicília i Castella, mentre que tots els personatges masculins veuen de la tradició bíblica: hi ha Jeronis, Mateus i Llucs, la qual cosa sumada a les cites d’El llibre de Job que puntegen les tres parts del llibre (de tretze capítols cadascuna) i a escenes que podrien venir de la tradició goliarda o dels martiris més purulents de l’univers cristià, donen una primera pista del marc que transita el llibre.
Una novel·la que, segons acorden editora i autora, pot qualificar-se «d’estranyívola», un neologisme que reivindiquen tant pel que ens evoca semànticament, com per la seva sonoritat lírica: «m’hi miro molt, a l’hora d’escriure, en la tria de mots; llegeixo i si, per la cadènica hi ha una frase que demana un acabament amb paraula aguda, més que plana o esdrújula, la busco«, assegura l’autora, que no es considera poeta i a qui un dels millors elogis que han fet sobre aquest llibre és que va «impressionar» a un lector: «no em va dir que li hagués agradat o que no, i que al algú li impressioni un text vol dir que li deixa un pòsit i hi ha de reflexionar o aturar-s’hi una estona, que li queda«. Un text que va reposar un temps en un calaix, abans d’acabar sobre la taula de Labreu edicions, que de seguida va donar el plàcet a treballar-lo per donar-hi la forma final. Segons la seva editora, la protagonista, l’Elionor, és un personatge que proclama vida, que no s’espanta davant els horrors que la realitat va plantant-li al davant. De fet, podem considerar-la una faula carregada de metàfores sobre el perill que representa la societat: es tracta d’una obra que reclama «una lectura de ment en blanc«, subratlla Carré-Pons, mentre Andorrà aposta per qualificar-la com d’una «escriptura imaginativa per a una lectura expansiva«. És així com el lector podrà trobar el significat que li sembli mes adient a escenes oníriques, que l’autora reconeix que en molts casos provenen de somnis que va tenir entre l’escrivia, on en un banc de la plaça Universitat el rei Salomó entaula conversa amb la protagonista, que va carregada amb bosses del supermercat. «Però davant aquests horrors quotidians, que són el símbol de les seves porss, Elionor no fa com el Job bíblic, no abaixa el cap: s’hi enfronta«, rebla l’autora. Vet aquí, probablement, la clau de volta per entomar un llibre breu, però intens, estranyament quotidià, malgrat l’imaginari grotesc que el pobla. Un llibre que els editors de Labreu van decidir cloure amb aquest colofó:
Alice laughed. «There’s no use trying,» she said: «one can’t believe impossible things.» Lewis Carroll, Through de Looking Glass
[L’Alícia va riure: «No serveix de res intentar-ho», va dir. «Un no pot creure amb coses impossibles»]
