de Jordi Masó

Una rara avis: vet aquí la millor definició que pot fer-se d’aquest llibre de contes sorprenent, que se salta el guió normatiu de la gran majoria de reculls de narracions catalanes dels darrers anys. No hi ha costumisme, no hi ha relats que estirin un fil per guanyar-te per KO amb un gir final, no hi ha estructures complexes per demostrar la perícia narrativa: a Jordi Masó (Granollers, 1967) li interessa extremar les possibilitats de la verosimilitud en la ficció per presentar-nos una galeria de personatges estrafolaris, tots ells amb veleïtats artístiques; biografies improbables de músics, escriptors i pintors, però també de lampistes amb set vides, un porter de futbol llegendari, exploradors, historiadors i un devessall de vides imaginàries que ens són presentades des d’una distància quasi enciclopèdia, de to assagístic, i amb grans dosis d’humor. La referència a Jorge Luis Borges es fa evident des del primer conte, en què Masó juga a intervenir en la ficció per explicar la vida pròpia que ha adquirit un personatge creat en un volum anterior. El millor és que l’autor no es queda en l’anècdota o la picada d’ullet: prem gas a fons i exprem aquesta possibilitat fins al final. I és que, al capdavall, els contes que segueixen l’excel·lent “Tot és veritat” juguen, justament, a explorar els límits de les veritats i de les invencions, com si volguessin donar la raó a una de les cites inicials del volum: “Els espectres dels llibres no escrits vagaregen per les biblioteques com ànimes en un cementiri” (Joaquim Roig i Cordellach).

Vet aquí un llibre per llegir amb un somriure permanent als llavis, admirant la gran habilitat de Masó no només per inventar biografies “plausibles” en tots els racons del planeta, sinó sobretot per, paral·lelament, anar recordant al lector que tot plegat és un joc i un immens engany: des de cites a la Viquipèdia fins a un hilarant Índex Onomàstic, en què l’autor dóna l’avantpenúltima estocada a l’artifici pseudo-acadèmic creat pàgina rere pàgina. Conscient, però, que als llibres no els ha de sobrar ni una sola pàgina, Masó crea fins a l’última línia i es guarda dos peces més en forma de Bibliografia i Agraïments per arrodonir un llibre que avisa des de la primera cita, de Mark Twain: “La veritat és més estranya que la ficció perquè la ficció està obligada a seguir possibilitats; a la veritat no li cal“. O al revés.

“De les set, la primera vida va ser la més curta. Asfixiat pel cordó umbilical que se li havia entrotolligat al coll, Jindrich Novák va venir al món clínicament mort el 8 de febrer de 1928. La llevadora no va adonar-se’n i, a corre-cuita, creient que el nadó encara vivia, va desenredar el nus que l’escanyava i els pulmons de la criatura van tornar a inflar-se d’aire: així va començar la segona vida de Jindrich Novák.

Aquella primera vida va ser monòtonament uterina: vuit mesos, tres setmanes i cinc dies que havien transcorregut sense incidents ressenyables més enllà de la previsible evolució d’òrgans i membres que va transformar un llavor difusa en una figura francament antropomorfa.“