Les xerrades de Ferran Gallego, Sergi Vicente, Marc Amorós, Josep M. Martí, Sam Abrams i Joan Miquel Capell, sobre alguns dels temes més polèmics i comentats d’aquest curs 2017-18, van entusiasmar els santjustencs, que van allargar els torns de precs i preguntes fins ben entrada la nit.

La proposta la teníem clara: oferir un espai de debat sobre problemàtiques o temes que estiguessin en boca de tothom… però que s’hi hagués aprofundit poc, sigui per la velocitat del nostre dia a dia, per la manca de mitjans que hi haguessin dedicat anàlisis profundes o per l’excés d’informació, impossible de classificar. Això és: creure’ns aquest paper d’universitat d’estiu amb què fa un parell d’estius havíem embolcallat el cicle de conferències històriques i donar, així, un espai de debat als santjustencs durant les calorades d’estiu i l’èxode esglaonat de veïns i activitats. I, en la mesura que fos possible, vincular les xerrades a llibres recents.

I per començar, vam creure que no hi havia millor tema que l’auge de l’extrema dreta que estem vivint a casa nostra… i a la resta d’Europa. Més, sent que un dels màxims especialistes en el tema és en Ferran Gallego, veí de Sant Just, professor d’Història Contemporània a la UAB i autor d’un bon nombre de llibres sobre la història de l’ultradreta i el feixisme a Alemanya, Itàlia i França, comptant-hi el magne El evangelio fascista (Crítica, 2014), una autèntica bíblia sobre la qüestió. Per il·lustrar la seva tesi, el professor Gallego va dur un munt de revistes i publicacions de partits neo o post-feixistes d’arreu del continent, dels darrers trenta o quaranta anys. I és que, segons ell, no podem estranyar-nos ni parlar del “retorn de la ultradreta”, bàsicament perquè no se n’ha anat mai, mai no se la va derrotar del tot malgrat el resultat de la Segona Guerra Mundial. Ara bé, la situació socioeconòmicopolítica actual els ha donat un nínxol de votants nou i, aparentment, contradictori:

brandant el discurs de la por, de la diferència amb “els de fora” i prometent el retorn a una seguretat i un confort de vida de fa unes quantes generacions, s’han guanyat a tradicionals votants d’esquerra. Parlant en plata: a la classe obrera que, perduda en un món canviant, sobretot en l’aspecte laboral, aspira a viure com ho van fer els seus pares i avis. Com va dir ell: “A França i a Itàlia, la Marine lePen i el Salvini prometen un retorn als anys seixanta! I se’ls creuen“.

El concepte de moda aquest any, però, candidat a neologisme’2018 ha estat el de les fake news. A tothom li sonen, de ben segur podria definir-les, però… reconéixer-les sempre? I qui no s’ha preguntat mai qui les crea i per què? Tant de temps lliure té la gent? Ja suposàvem que darrere hi havia la possibilitat de fer negoci, però cpos (o ningú) sospitàvem de l’envergadura que ja ha agafat, tal com explica el periodista Marc Amorós a Fake news, La verdad de las noticias falsas (Plataforma, 2018), que va acompanyar-nos en la segona sessió, acompanyat d’unpresentador de luxe: el Josep M. Martí, etern corresponsal de TV3 al Parlament, amb qui vam poder comptar gràcies a la col·laboració d’Amat Cultura. Així, la sessió es va convertir en un debat obert entre dues generacions de periodistes, i un públic àvid de saber quants milions pot arribar a moure el tema: “només us diré que un empresari mexicà es vanta de facturar uns 900.000€ al mes per crear i difondre fake news. I que tots els partits polítics del país paguen empreses que s’hi dediquen. Tots“. El motiu principal és allò que el Marc Amorós anomena la “dictadura del clic”: “les fake news funcionen perquè ens donen la raó i gairebé ens obliguen a compartir-ho amb tothom que tenim a la vora… que generalment pensa el mateix que nosaltres“. En definitiva, una cadena ideal perquè es viralitzi sola! Sobre l’ús pervers que polítics com Donald Trump n’han fet, el Josep M. Martí té clar que les ha usat per crear desconfiança en els mitjans tradicionals i, d’aquesta manera, erigir-se en el messies, en l’únic que diu la Veritat. Perillosíssim, vaja… però és un fenomen que tot just comença:

d’aquí a quatre o cinc anys més de la meitat de les notícies que consumirem seran falses. I ens les creurem? “I tant, com ja fem ara!“, rebla el Marc Amorós abans de proposar a l’auditori un joc per encertar quins titulars són certs i quins no, per demostrar que tots som molts més crèduls del que creiem. Així i tot, acaba amb una nova esperançadora: Apple està acabant una app per detectar les notícies falses i certificar les de veritat, que diuen que serà fiable al 100%. I quan Apple innova en algun camp, acostuma a crear tendència… Si bé tots dos periodistes aconsellen als presents que la millor manera de combatre aquest fenomen invasor és estar ben informat, per diverses fonts, evitar el retuit ràpid abans no haguem pogut confirmar l’origen i la veracitat de la informació que ens cau entre mans.

És clar que si hi ha algun “fenomen” de creixement ràpid, els darrers anys, és el capitalisme xinès. I un testimoni de primera mà n’ha estat el Sergi Vicente, corresponsal de TV3 a Pequín durant dotze anys, ni més ni menys que des del 2003 al 2015, la dècada en que el gegant asiàtic s’ha transformat del tot per convertir-se en la gran amenaça econòmica pels EUA. I és d’aquesta experiència personal, voltant per les províncies més allunyades de la Xina i, és clar, per les grans ciutats-motor, que Vicente s’ha nodrit per a la gran crònica-fresc que fa a Xina Fast Forward (Ara Llibres, 2018), del qual va venir a parlar-nos en la segona sessió de la USJE, el 12 de juliol. El títol ja dóna la idea del que ha estat la realitat xinesa la darrera dècada: un salt endavant a gran velocitat, “com les càmeres o els antics vídeos que et permetien avançar ràpid… De fet, a mi m’hagués agradat posar al títol el símbol, els dos trianglets, però els editors m’ho van desaconsellar”. Al llarg de la sessió va desgranar el projecte del “yi dai yi lu“, que popularment es coneix com la “nova ruta de la seda”, amb què Xi Jinping vol convertir la Xina en el pol econòmic més important del planeta… i que inclou ajudes en infrastructures a països deprimits. Però també va sortir la política del fill únic, el concepte que es té de la llibertat, l’ús de les noves tecnologies i del pas cap al capitalisme des d’un comunisme rígid.

Cap al final, en Sergi Vicente a confessar que, quan van convidar-lo en una mena de cimera per analitzar com la Xina pot emular el paper preponderant dels EUA, i on la preocupació màxima era com exportar la imatge xinesa al món, el consell que va donar-los és que “el primer que cal és ser receptiu: si vols obrir-te al món, deixa que el món entri a casa teva. Els americans ho van fer molt bé: van reinventar Santa Claus, una tradició escandinava, i van exportar-lo; igual que van fer mundialment famós un plat típicament italià: la pizza“.

 És clar que, si algú mereixeria ser mundialment reconegut, per la fastuositat i l’amplitud de la seva obra, aquest és Màrius Sampere. “He fet la prova: quan l’he llegit a algun estranger, traduït, amagant el nom i l’edat de l’autor, tothom, americans i europeus, m’han preguntat qui era aquest jove tan modern  amb tanta força“, va confessar Sam Abrams, el 26 de juliol, en el que havia de ser l’últim acte de la USJE 2018, previst com a homenatge a un homenot rar, però enorme, extremadament generós i lúcid, mort just feia dos mesos, aquell mateix dia. L’acte, a més, volia ser una reparació de la no-presentació d’Alien i la terra promesa, la novel·la-testament de Sampere, un acte que no havíem estat a temps de fer amb el propi autor. Entre l’Ester Andorrà, editora, i Sam Abrams van glossar la figura del mestre, per després passar a explicar la il·lusió i les ganes amb què, fins a últim moment, va corregir proves i galerades, d’una banda; i la dimensió d’obra total amb què és just i necessari qualificar-la, de l’altra, perquè: “conté tots els gèneres possibles: poesia, teatre, assaig, memorialística, dietari i, és clar, un mínim fil argumental que la basteix en novel·la… però és molt més! Perquè en Màrius la basteix com si fos una novel·la de tall clàssic, moderna, just per fer tot el contrari, però no per ser postmodern, no… per carregar-se la postmodernitat!“, explicava un apassionat Sam Abrams. Mestre de cerimònies de l’acte, Abrams havia previst un cop d’efecte final: la presència del flamant director de la Institució de les Lletres Catalanes, Joan-Elies Adell, que va repescar anècdotes dels seus inicis com a poeta per recordar l’empenta que sempre va rebre d’en Màrius Sampere.

  En definitiva, un sentit homenatge a un dels grans noms de la literatura catalana contemporània, a qui ens toca torna a llegir, tantes vegades com calgui, per dimensionar la seva figura i fer-lo universal.

Per cloure la Universitat d’Estiu havíem previst un acte menys acadèmic, més festiu i “a la fresca”, just la vigília de l’inici de la Festa Major de Sant Just, el 31 de juliol:

una data rodona per a tancar, també, el curs d’activitats llibretesques. Malgrat que ja érem a inicis de l’onada de calor, creiem que la ratafia, ben freda, faria soportable l’ambient al carrer. I una sessió sobre novel·la negra, ideal per a l’estiu, feia el fet. El que no sospitàvem és que darrere de la intriga de Wad-ras, el seu autor tenia preparada una lliçó sobre l’inici del cos dels Mossos d’Esquadra: les dificultats, els dubtes, els cursets en pisos francs, els viatges a l’estranger per conèixer de prop la realitat de cossos policials més moderns que l’espanyol, l’únic referent que es coneixia: a Alemanya, a Israel, als EUA… I és que, a la novel·la, guanyadora del IX Premi Crims de Tinta, Joan Miquel Capell explica el primer cas que els Mossos van haver d’enfrontar com a policia judicial: un assassinat dins la presó de dones barcelonina. Amb el contrapunt de la Montse Molinero, regidora de comerç de l’Ajuntament de Sant Just i amb llarga experiència dins del cos de Mossos, també, la conversa va derivar, per les preguntes dels assistents, cap a la feina de la policia, cap a la necessària (i poc aconseguida) educació de la societat en el respecte cap als veïns, cap a la relació entre la policia catalana i la Policia Nacional i la Guàrdia Civil… en definitiva, cap a un altre dels temes candents d’aquest 2018: la professionalitat dels Mossos d’Esquadra, una policia pensada en el s. XXI que, malgrat la condició de tot cos policial, s’ha guanyat el respecte i fins l’estima de la població.

 

Finalment, propòsit aconseguit: que els llibres siguin un lloc de trobada. Un altre motiu per omplir el carrer.

El juliol que ve, quarta edició de la Universitat Santjustenca d’Estiu!