Un Bukowski margaritià
En Marcel Riera hi va tornar, com sempre que visita el far west: sap convertir un recital poètic en una aula universitària –de tall britànic– d'on sempre se'n surt més savi... i el temps no corre.
Si exceptuem les Versions de Bai Juyi –fetes des de l'anglès–, la trajectòria com a traductor de poesia de Marcel Riera dibuixava una línia prou recta: Philip Larkin, W.H. Auden, Thomas Hardy, Joseph Brodsky, Emily Dickinson... Que s'atrevís amb Charles Bukowski, per tant, semblava no encaixar. Però la sorpresa portava rèplica, com vam descobrir els que va ser a l'"Aula Riera" en la presentació del 125è volum de la col·lecció Alabatre de Labreu edicions. D'entrada, ell ho va deixar ben clar: "jo només tradueixo els poetes que m'agraden i que m'ho fan passar bé mentre els treballo", premissa després de la qual va fer-nos saber que la vida dels poetes "m'importa una merda" i que si les idees de Bukowski de vegades podien semblar feixistoides, per masclista i racista, i la seva vida de borratxo empedreït li havia donat una vida desendreçada i als marges, caldria no oblidar que "Shakespeare probablement no es dutxava mai, i no per això deixarem de llegir-lo".
Al llarg de la vetllada, entre lectures de poemes a tres veus i notes d'una infància marcada per un pare autoritari i una joventut viscuda entre la pobresa de la Gran Depressió i la por a ser quintat per anar a combatre a Europa, descobrirem que tots plegats ens havíem fet una idea equivocada de Bukowski: tant els editors i els llibreters, com els propis assitents a l'acte. Una idea, en tot cas, marcada per la producció prosística d'aquest escriptor maleït, nascut a Alemanya, i que als EUA només van començar a admirar quan va arribar-hi el ressò que la seva obra estava tenint a França. "És normal: en la seva poesia Bukowski escriu una mena de Flors del mal americanes", asseverava Riera abans de llegir "Un full d'admissió" i comparar-lo amb la Carta al pare de Kafka.
Però la revelació més sorprenent de la vetllada (i potser la més il·luminadora!) va venir poc abans que l?ignasi Pàmies fes cap a la llibreria amb els primers exemplars de la 2a edició del Bukowski essencial: "el millor de la seva poesia és que s'entén tot, està lluny d'aquell tipus de lírica en què. i el propi poeta no sap el què diu i, en això, permeteu-me la boutade però és així: el poeta més bukowskià de la literatura catalana és en Joan Margarit". Cares de sorpresa. Gairebé estupefacció. Però els versos que el traductor ens llegeix més endavant serveixen de mostra: "són poesies d'instants viscuts, de gent que ha conegut o el poeta s'ha trobat pel món i que ell sap transformar en un instant únic, en un moment revelador que li diu alguna cosa de l'essència de la vida. Una persona oberta als altres, que sent empatia amb qui ho passa malament. És la mirada sobre el que l'envolta, el que el fa poeta: és un transmissor del que veu, del que sent, del que la gent es queixa, sense metàfores."
Més endavant, entre poema i poema, Riera situarà Bukowski en la línia dels goliards alemanys de l'Edat Mitjana i els romàntics francesos, ens explicarà que només escoltava música clàssica i subratllarà la idea que potser sí que era un looser o un outsider, que potser havia arribat a ser una persona violenta per culpa de l'alcoholisme, però això no ens hauria de distreure de les cotes de lirisme que sabia atènyer.
