Els dissabtes són poesia
A principis d'abril, les dues onades de calor que ja hem patit aquest any, abans no ha arribat l'estiu oficial, no estaven previstes ni de bon tros. Fa pensar si no ha estat la poesia, que ha fet pujar la temperatura!
Perquè, certament, el que va començar com un parell de dissabtes, després del pas del Drac, amb activitat al carrer per tal de tornar a posar en circulació la literatura amb Majúscules, ha acabat sent un cicle extraordinari, amb moments de lirisme vibrant i d'altres d'enjogassament poètic amb punts de deliri i tot. Si en la primera categoria s'hi inscriurien plenament les propostes del santjustenc Joan Urpinell i els poemes dedicats a la musa que l'ha convertit en pare i, és clar, la selecció que Corina Oproae ens va oferir de poetes romanesos com Anna Blandiana o Martin Sorescu -a més dels propis!-; en la segona, hi podem inscriure El joc del penjat d'en Josep Pedrals i els versos que dedicava als seus companys de classe quan jugaven al pati de l'escola, però també les converses entre en Gotanegra i en Fontalba pujant i baixant colls i carenes a Cor pirinenc, per obra i gràcies d'en Lluís Calvo. I en un estadi entremig, potser inclassificable, hi hauria les imatges irreals, potentíssimes i estranyes de John Ashbery a Una onada, a més dels jocs que Djuna Barnes, en una novel·la carregada de poesia, deixa córrer a El bosc de la nit.
Sigui com sigui, la calorada dels dissabtes al migdia ens ha descobert un factor que -mira que és grossa!- gairebé no teníem present: l'ombra de la morera plantada davant la font del carrer Bonavista. Ens n'hem aprofitat des de la primera sessió, quan la Laia Martínez i l'Ignasi Pàmies, traductors de la Barnes i de Mavis Gallant, van implorar pietat a la justícia que els queia amb un sol impropi de mitjan de maig. Així hem redescobert l'espai: des d'aquella primera sessió ja no hem abandonat la disposició, mirant Bonavista amunt (i no cap al supermercat), que el clima va fer-nos avinent. Fins que, un mes més tard, la inclemència solar era massa acusada i el joglar de l'Eixample va insinuar que dins la llibreria hi estaríem molt millor -després que diversos amics de la llibreria ja ens ho haguessin demanat. Per la sessió bisagra, que s'esqueia just el cap de setmana de la Festa Major de l'Ateneu, ja havíem previst canviar la morera pel roure del pati ateneista, si bé les obres a la Sala Gran van obligar a traslladar-ho a la sala Piquet, amb acompanyament de vi blanc, gentilesa d'El Celler de Can Mata, i picada d'ullet a les sessions de tast que són a l'origen de Cal Llibreter...
Han estat cinc dissabtes d'intensitat poètica d'alta volada, com el que ens va servir la Corina Oproae recitant en quatre idiomes: català, castellà, anglès i romanès.
La meva llengua és la teva llengua.
La teva llengua és la meva llengua.
I no és que sigui un bescanvi.
És que si no faig de la llengua d'altri la meva llengua
m'esclaten magranes de vidre dins la boca.
No només temo la meva ferida.
També penso en la teva.
O l'aprenentatge del concepte que Carla Fajardo es va inventar per definir la poètica d'en Joan Urpinell: mapernitat, exposada al pròleg que li escriu a Eixam de claus: "es pregunta quina diferència hi ha entre paternitat i maternitat i si caldria trobar noves paraules sense aparents obligatorietats biològiques, com criança, que s'allunyin dels estereotips i que interpel·lin el sentit emocional de la família, en les seves formes més diverses. La poesia d'Urpinell maperna".
Ha arribat la paraula.
La revolució indòmita
de l'homo sapiens.
Mirant-me, ben armada
d'una punyent convicció,
has interromput l'aire
i amb una pulsió primària
has emès aquell so
que, feliçment, em condemna
a l'ésser vulnerable.
Cada papa que dius
és un eixam de claus
que, nu, em fixa al món.
I la volada lírico-festiva amb què es converteix qualsevol visita d'en Josep Pedrals, que gairebé ja ha actuat en tots els racons on hem decidit fer recitals, a Sant Just:
O sigui, que els tenia per corbata
des que s'ho havia fet amb la Renata
enmig de la follia d'una festa,
quan, pels efectes d'una intensa ingesta,
Ell va tirar la canya, ella va picar l'ham
i en un racó -nyam-nyam-,
amb entremaliadura,
es van deixar portar per la natura.
