Has estat una presència constant, però tot just ara me n’adono. Podria dedicar-me a recordar moments, estampes de vida, anècdotes que tindrien els tres-cents metres i escaig de carrer Bonavista que separen Can Ginestar de Cal Llibreter, com a marc de fons. Un paisatge canviant on a l’antic forn ara hi vénen cosmètics, els cotxes circulen cap amunt, l’empedrat s’ha envermellit, l’escola és un bloc de pisos d’un cert standing i a la ràdio l’han traslladat de vora la capella al soterrani d’una masia modernista, allí on el teu nom quedarà gravat per sempre. I la merceria és una llibreria, sí, però és de tu que hem de parlar. De les vegades que vas acceptar, amb humor, signar vint o trenta exemplars (o cinquanta!), per poder vendre’ls amb més caché: “sóc el firmón –deies, i ens explicaves la figura d’aquest facultatiu que signava qualsevol cosa, per després afegir–: no m’ho heu ni de preguntar. Ordeneu-m’ho! Joan, vine a firmar”. De les vegades que vas omplir amb poesia el Celler, l’Ateneu o diversos carrers d’aquest poble que vas decidir adoptar, amb la teva veu forta i assaborint uns versos que comparties amb els veïns com qui ensenya casa seva, amb una lluïssor al ulls que no permetia que sospitéssim que, per bé que hi estiguessis, preferies la soledat de la llibreta i el bolígraf on anotaves idees, intuïcions poètiques. O de les vegades que et vas deixar entrevistar als mitjans locals per aprenents de periodista amb preguntes tremoloses i ganes de semblar llegits, que t’escoltaven amb la boca oberta, entre temorosos i admirats.
Suposo que érem molts als qui ens passava: volíem tenir-te a prop per pessigar algun gram de la saviesa que regalaves en tota conversa, fos al carrer en un dia qualsevol, a peu dret després d’un recital, o compartint taula si se’n presentava l’ocasió; i a la vegada sentíem la basarda de qui es fa massa petit, érem conscients que ens trencaries algun esquema, que ens en tornaríem amb el cap bullint de dubtes. No és una contradicció: la lucidesa, de vegades, espanta. Per això mai no van estranyar-nos els premis que et van anar caient, aquí i a l’altra punta del món, i secretament en presumíem, com si ens en toqués una part.
“Què deu ésser Sant Just?”, et preguntaves a la Cantata que vas dedicar-li quan vam celebrar-ne el mil·lenari. Un poble endolat que trobarà a faltar el teu riure cridaner i franc? El que et recordarà com el veí que va batejar la biblioteca? “Això sol no és Sant Just”, et sento protestar, ni els centenars de poemes que suren per sempre més en el seu aire, ni els llibres signats que es guarden al racó de mudar en cada casa. Si més no, des d’ara serà un punt cardinal de la teva biografia: “De Sanaüja a Sant Just Desvern. Poeta universal”. Ens aprofitarem de tu: és a través teu que viurem mil anys més.
[Escrit publicat originalment a la revista La Vall de Verç en el núm. 459 del març de 2021]
