de Janet Frame
Andorra, Trotalibros, febrer del 2022.
(traducció de Xavier Pàmies)
281 pàgs.
“Cada matí em despertava morta d’angúnia, esperant que la infermera del torn de dia fes la ronda i llegís en veu alta, de la llista de noms que duia a la mà, qui faria i qui no faria tractament d’electroxoc, el nou mitjà de moda per tranquil·litzar-te i fer-te entendre que les ordres són per complir-les i els terres són per polir-los i la cara és per tenir-hi un somriure fixat i plorar està prohibit. Esperar durant la matinada, durant les hores fosques de més fred, era com esperar el pronunciament d’una sentència de mort.”
Una bestialitat de llibre, no podem dir-ne gran cosa més.
Dels que cal llegir a petits glops, per assaborir-lo i assumir-lo.
Dels que cal agrair que un editor hagi fet possible que es llegís a casa nostra.
“Plorava i pensava i somiava el somni recurrent de la majoria de pacients psiquiàtrics –el món, l’exterior, la llibertat–; i m’imaginava més vivament del que hauria volgut els moments que més por em feien: el tractament d’electroxoc, estar tancada en una habitació individual a la nit, que m’enviessin al segon pavelló, el de les agitades. Somiava en el món perquè semblava que era el que tocava fer, perquè no em veia amb cor d’acceptar la idea que no tots els reclusos somien en la llibertat; la promesa del món em feia feredat, com un pantà de desolació violència mort amb una prima cinta de vidre estesa per damunt l’amor. (…) Jo pensava en el món perquè era el que havia de fer, però en vivia al marge.”
“Deien: Compte amb les rebaixes, Compte amb els descomptes. Compte amb el trànsit i els microbis. […] Perill. Cables elèctrics suspesos. Encara no estava civilitzada i bescanviava la granadura de vidre de la meva fantasia per la seguretat.”