(Totes les fotos són de Mireia Redondo)

 

Potser ho devem al gran secret dels santjustencs: la posta de sol des de la terrassa de Can Ginestar, que l’Antoni Clapés va topar-se casualment quan, en arribar amb temps de sobra, va decidir anar a conèixer la Biblioteca Joan Margarit. El cert és que el primer acte que la llibreria organitzava a l’esplèndida sala del MercArt (i en teníem ganes de fa temps!), en el marc de l’exposició Mons, va sortir rodó. Un d’aquells dies que el públic marxa amb la sensació d’haver après coses noves, que l’autor agraeix haver-se desplaçat fins al far west barceloní i que,  a més, es converteix en motor de nous projectes artístics…

I és que l’Antoni Clapés va arribar a l’acte especialment inspirat, amb ganes d’explicar la seva trajectòria sense presses, tal com li havíem encarregat: el seu “món poètic”, que abraça molt més que els seus llibres de poemes. Ell que, precisament, va voler deixar clar, parafrasejant a Maria Negroni que “potser algun dia seré poeta, perquè encara no sé què és la poesia“. Va ser la primera aproximació al seu jo artístic, a una obra de què més endavant vam poder escoltar fragments, i que es pregunta, s’ha preguntat sempre, sobre què és la Natura, quin valor té la paraula, què és la llum, tant la interior com l’exterior, com poden expressar-se i, per tant, fer perdurable, els instants de plenitud que ens fan viure, però que són, per definició, fugaços. Com el poema de Salvatore Quasimodo que, confessa, li va obrir el món de la poesia, als 15 anys, i el va empènyer a provar d’escriure’n:

Cadascú està sol damunt el cor de la terra
traspassat d’un raig de sol:
i de sobte ve la nit.

I llavors ja va ser un devessall: el discurs va passar de Joan Oliver, a qui, junt amb una colla de joves aprenents de versaires sabadellencs, van fer un homenatge a mitjan anys 70, a Edmon Jabès; i del poeta egipci a la mística sufí, Sant Joan de la Creu, la monja budista Otagaki Rengetsu, de qui va recomanar que aprofitessim l’ocasió de veure’n aquesta exposició al monestirde Pedralbes, Fiòdor Dostoièvski i, és clar, Philippe Jaccottet, poeta suís de qui ha traduït una colla de llibres, que li va permetre subratllar que “traduir -activitat que va començar a fer per ell mateix, no pensant en publicar les traduccions- és la millor manera de llegir un llibre“. De Jaccotet, a més d’explicar-ne la trajectòria vital, algú que va viure en un petit poble occità, Grinhan, també en va llegir un poema que li permetia il·lustrar la seva pròpia estètica, la de l’economia de paraules, la de despullar els poemes de tot el que no sigui imprescindible.

Entre vers i vers, en Clapés no va estalviar moments d’una intensitat personal molt vívida, des del record de la mort d’un germà fins al moment quasi fundacional de la seva trajectòria pública de poeta: la de la trucada que Isidor Cònsul li va fer per comunicar-li que havia guanyat el premi Ciutat de Palma de poesia… però que s’havia de presentar aquella mateix vespre a la capital mallorquina per recollir-lo. És clarq eu, si havia decidit a presentar-s’hi, havia estat pels consells de Marià Manent, que li va fer entendre que “els poemaris s’han de treure i publicar perquè sinó un està sempre refent els mateixos versos“.

A tall de resum, el poeta, traductor, editor i llibreter de Sabadell (l’etiqueta de “gestor cultural” va deixar clar que no li agradava) va voler definir-se com “algú que ha volgut sempre encomanar el virus de la poesia“, deixant clar que la frrase ja l’usava abans de l’arribada del coronavirus i que ara s’està pensant en buscar-ne una altra: “que és el que el món ens obliga a fer: vivim temps que ho qüestionen tot, cal canviar els mètodes, la poesia no pot ser la mateixa ara que fa 40 anys, encara que com a poeta segueixi obsedit amb els mateixos temes: la meravella de la naturalesa, la impossibilitat de dir o expressar el que és etern i ens omple per sempre, com l’instant únic que he pogut viure aquest vespre a Can Ginestar“.

Byblos

Aquestes pedres amb inscripcions misterioses, il·legibles, aquests xiprers que ja eren aquí abans que no els descobrissis, tot perdurarà quan tu ja no siguis ni memòria.

El baf calent de la tarda, el perfum de saba, la bonior d’insectes: tot el que ara et desvetlla els sentits, ho duràs escrit per sempre més en la memòria –aquest llibre de pàgines d’olor de mel que la marinada de l’enyor anirà fullejant cap enrere.