Es tracta, sens dubte, de la “novel·la de l’any”: títol oficiós que li donem després que n’hagi crescut el coneixement popular, l’admiració, les recomanacions i, en general, el boca-orella tot al llarg del 2021, fins a arribar a una tercera edició al cap de nou mesos de ser publicada.

Justament per això, i malgrat que podia ser una lectura difícil per la seva cruesa, vam seleccionar-la pel Club de Lectura de l’Ateneu de Sant Just. De vegades està bé deixar-se endur una mica pel corrent, ni que sigui per comprovar la temperatura de l’aigua.  El cert és que, com podreu llegir en aquesta entrada del blog del Club, el llibre va fascinar a tothom. Us n’avanecem algunes de les reaccions: “És molt bèstia, amb moments molt grotescs, tarantinians.” O bé: “No li cau l’estil, ni la tensió, ni el to en cap moment! Com a primera novel·la és sensacional“. Més: “És molt sensorial, amb la brutícia molt present i descrita. En això supera a d’altres escriptors catalans ‘rurals’: és molt més crua“.

La sessió ens va permetre parlar de maldat, de bogeria, de primitivisme, i també de William Faulkner, de Víctor Català i de Prudenci Bertrana i d’una manera de narrar poc transitada per la literatura catalana. En definitiva, tot i la distància autoimposada per la pandèmia, va ser una sessió intensa i molt viscuda.

 

“I fins que el bèstia de mon pare no va fer el primer pas d’agafar la cadira i posar-hi el cul a sobre, jo no el vaig secundar. Tenia la barba afaitada i les galtes negroses, no sé si de pell morta o de desesperació. Però els seus ulls no em miraven, jugaven amb la navalla que els seus dits premien i deixaven de prémer. He decidit anar-me’n, va dir. I no em veuràs mai més. Però ni aquestes paraules anaven dirigides a mi. Només s’ho deia a si mateix com quan necessites treure una cosa que fa dies que et ronda pel cap, perquè si no ho escups acaba per devorar-te. M’ho va explicar per quedar-se tranquil. I quan va acabar, va clavar la navalla a la taula amb un cop fort i s’hi va recolzar per aixecar-se, perquè amb la quantitat d’alcohol que duia a sobre necessitava un tercer peu per evitar caure. Però jo no el vaig voler ajudar ni acompanyar fins a la porta i així va marxar, sense que jo el toqués per última vegada ni li digués cap paraula de comiat.”