de Vasili Peskov

Situem-nos en una època en què la URSS encara es veia potència mundial, abans d’enfangar-se a l’Afganistan i d’encetar la perestroika, quan els seus científics maldaven per trobar i explotar nous recursos amagats en el seu vastíssim territori. Sobrevolant amb helicòpters i avionetes d’última generació la capçalera del riu Ienissei, més enlllà de les muntanyes de l’Altai i no massa lluny de les fronteres de Mongòlia, un equip de geòlegs estudien el terreny des de l’aire per descobrir-hi vetes de minerals per explotar. I en una remota vall de la república de Khakàssia, vora el naixement de l’Abakan, un dels primers afluents del Ienissei, als enginyers els sembla distingir-hi les traces inconfusibles de terra treballada: un hort. Enmig de la taigà, als confins de Sibèria. En una de les àmplies zones assenyalades com a “deshabitades” –a Moscú. Potser val la pena acostar-nos-hi amb Google Maps: aquí. Així va ser com els Lykov van tornar al món del qual havien fugit, convençuts de ser els únics portadors de la Fe veritable, cinc dècades endarrere.

És impossible imaginar-se com devia ser la primera trobada entre els geòlegs i una família que, aquell 1978, estava formada de cinc membres: el pare, Karp Osipovich, i quatre fills, dos homes i dos dones entre els 35 i els 50 anys, nascuts tots durant aquest exili i que, per tant, no havien tingut mai contacte amb cap altre ésser humà. Quan la història arriba a les oïdes d’un periodista que treballa a Moscú, però és un amant de la naturalesa (considerat un dels pioners de l’ecoperiodisme), que decideix anar a conèixer aquests “vells creients” que han viscut tant d’esquena al món que no són conscients ni que ha passat una Segona Guerra Mundial, ni que l’home hagi arribat a la Lluna, dels Lykov ja només en queden dos: tres dels fills han mort l’un darrere l’altre sense que se’n sàpiga gaire la causa, i només la més petita, Agafia, sobreviu al costat del seu vell pare. El llarguíssim reportatge que vasili Peskov sabrà extreure’n, publicat al Kosomolskaia Pravda, canviarà l’existència dels Lykov per sempre, però també la de l’escriptor, que va saber crear tal expectativa als lectors, que es va veure obligat a tornar cada any a la remota cabana de la taigà per seguir narrant les desventures de la singular família.

Més enllà del xoc que causa en el lector descobrir com uns éssers humans, adherits a una corrent religiosa que es remunta al s. XVII, als temps de la reforma religiosa del tsar Pere “el Gran”, han estat capaços de sobreviure sense sal, sense cereals, en les pitjors condicions climàtiques i amb una dieta a base de patata i el que donés de si la caça i la recol·lecció, convertint l’escorça de bedoll en el material bàsic per a fabricar tota mena d’utensilis, inclòs el calçat, els reportatges de Peskov brillen a l’hora de mostrar-nos la lenta integració dels dos móns. Perquè el llibre retrata això: la generositat d’alguns enginyers i treballadors del camp geològic que s’instal·la a uns quants quilòmetres de l’isba dels Lykov, la persistència de Peskov en tornar-hi cada estiu, entre 1982 i 1991, la solidaritat dels lectors russos que organitzaran col·lectes per enviar regals de profit als “eremites de la taigà”, inclosa una parella de cabres i gallines que proporcionen al Karp i l’Agafia un extra calòric que mai no havien tingut, i sobretot la tossuderia de pare i filla en seguir vivint a la seva manera, privant-se de tot el que segons les escriptures “no els està permès”, mentre any rere any van assimilant que també hi ha gent bona, van introduint al seu estil de vida atuells, robes i comoditats “del món” i fins accepten conèixer una altra comunitat de vells creients i possibles familiars seus. Per cada pàgina plana la pregunta que el periodista no fa mai de manera directa: “ha valgut la pena, l’aïllament?”. Una pregunta que rebotarà inevitablement en cada lector, que no podrà no compadir-se i sentir llàstima per un personatge que no oblidarà mai: Agafia Lykov, a qui Peskov va dedicar un altre llibre i moltes més visites i que, si fem cas a la Wikipedia, encara viu, sola, vora la riba de l’Abakan, després d’haver provat d’integrar-se en altres comunitats religioses i d’haver conegut diverses ciutats. Potser ara ja no és una qüestió de creences religioses.

“De repente, en medio de la conversación, la joven Agafia declaró, con evidente orgullo, que sabía leer. Le pidió permiso a su padre, se coló a toda prisa en la choza y regresó con un libro pesado y lleno de hollín. Se lo abrió sobre las rodillas y, como cantando, igual que cuando hablaba, leyó una oración. Después, deseando demostrar que Natalia también sabía leer, le puso el libro a las rodillas. Y todos guardaron un significativo silencio después. Podía sentirse: saber leer estaba muy bien valorado entre esa gente y, quizá, era el mayor de sus orgullos.

–¿Y tú sabes leer? –me preguntó Agafia. Los tres aguardaban con curiosidad cuál sería mi respuesta. Le dije que sabía leer y escribir. Lo que supuso un cierto desencanto, o eso nos pareció, para el anciano y las hermanas, pues podía verse que considerabaan el saber leer y escribir un don excepcional.“