d’Emily Ruskovich

La fascinació que el Club de Lectura dels Dimarts, de l’Ateneu de Sant Just, va demostrar per aquesta novel·la d’una autora primerenca, ens carrega de més motius (per si ens en faltessin!) per recomanar fervorosament un títol que, poc a poc, va guanyant adeptes i del qual esperem que alguna editorial valenta (com Les Hores) s’atreveixi a publicar-lo en castellà. Potser la millor definició del que és aqueste llibre, la va fer un dels lectors que van participar en la sessió del club (que aquí podeu llegir completa): “És una novel·la que en 100 pàgines ja t’ho ha explicat tot, però després l’autora es dedica a aprofundir en la psicologia de cada personatge, a revelar-te els petits detalls que ho són tot”. Una trama, per anar al gra, que davant el fet tràgic que és al centre de tot, la mort d’una nena de sis anys per un cop de destral que li venta sa mare, decideix posar el focus en el després, en com canvia la vida de totes les persones que estan implicades, més o menys lluny, d’aquest crim. No pas en l’abans, ni en el perquè, ni molt menys en el com, sinó tot el contrari: allò que queda fora de qualsevol pel·lícula de gènere. Com es refà una vida després d’un succés com aquest? Com segueix? Què en queda de la quotidianitat quan els policies s’han endut l’homicida (no hi cap ni el “presumpta”, en aquest cas)?

Tot plegat amb una prosa que sap anar al moll dels personatges i descriure un entorn especialment feréstec, com el el de l’estat d’Idaho, amb fredor i exactitud: “és un estat molt especial i diferent als altres”, ens va fer veure una lectora que havia viscut molts anys als EUA i l’havia visitat. En qualsevol cas, una de les millors característiques del llibre és que l’autora no jutja als seus personatges, gairebé al contrari: intenta sempre, amb gran agudesa, treure-ls el costat bo. I gràcies a les seves grans dots d’introspecció i a la capacitat per descriure els petits grans moments que omplen totes les vides (és especialment brillant el retrat que fa de la infància), Ruskovich és capaç d’omplir de tendresa (i d’altes cotes líriques) un drama familiar que arrenca amb un infanticidi i una desaparició, segueix amb desventures carceràries i aterra en l’alzheimer i l’oblit especialment dolorós del personatge que un dia, de cop, va perdre la dona i les filles a causa de… res que es pugui explicar.

Immediatament, se sorpèn per no haver-se fixat en algunes de les coses que apareixien a la carta. És com si fos una carta diferent de la que va llegir l’any passat. Aquesta revelació fa que es desvetlli del tot i la sorpresa l’empeny a regirar-se a la cadira. Els professors se la queden mirant amb curiositat, però ella mira cap avall, esquivant els ulls dels altres, i fa un gest de negació amb el cap.

Més endavant, no li resulta difícil trobar-hi una explicació: al llarg de tots aquests dijous transcorreguts dins d’una classe en nom d’una altra persona, de passada ha après a llegir de la mateixa manera que l’Elisabeth. Aquest any de poesia ha despertat quelcom en ella mateixa, i ara veu amb claredat que té un nou llenguatge a la seva disposició, que és el llenguatge que habita entre les paraules. El primer cop que va llegir la carta, li va semblar una més entre les cartes que s’envien a parents i amics llunyans, l’anunci públic d’una pèrdua. Però ara veu clar que la carta anava adreçada tan sols a la Jenny, que cada frase que contenia estava triada expressament per a ella. Veu que qui la va escriure es va esforçar molt a nodir gaires coses però, al mateix temps, a dir més del que creia que era correcte dir.

Ara bé, no tancarem aquesta petita crònica sense recomanar-vos, un cop més, que dediqueu 50 minuts del vostre temps de lectors a fruir d’aquesta conversa entre l’autora d’aquesta petita joia que és Idaho, Emily Ruskovich, i l’escriptor Eduard Màrquez.