“Com s’ha apuntat en algun moment, Tardor és sobretot una novel·la que qüestiona tot el que està establert: just el què és la pertinença del Regne Unit a Europa, o d’Escòcia al Regne Unit, així com “veritats” com que no hi va haver artistes femenines pop, o que Anglaterra sempre ha estat receptora d’immigració i no hi ha hagut problemes…“. 
Amb aquesta contundència s’expressava un dels lectors de la primera novel·la del “quartet” (o tetralogia, si ho preferiu, que Raig Verd s’ha proposat publicar sencera en català) amb què Ali Smith es va proposar el present més rabiós de la societat britànica, en aquest inici de mil·lenni. En aquest blog podreu llegir la resta de comentaris, elogiosos alguns, crítics d’altres, que va merèixer Tardor al Club de Lectura de l’Ateneu de Sant Just Desvern: una obra que et fa anar amunt i avall, amb escenes genials, escrita amb forma de collage, que rescata una pintora pop britànica desconeguda per gairebé tothom i que, jugant metafòricament amb el significat de l’estació que agafa per títol, reflexiona sobre el pas del temps i posa sobre la taula alguns temes ben calents (a la Gran Bretanya i a la resta del món occidental): la postveritat, la immigració, el feminisme i, sí, també el brèxit…
“Vols dir que hi ha la veritat i hi ha les versions fabricades de la veritat que ens diuen sobre el món, va dir en Daniel.
No. El món existeix. Les històries es fabriquen, va dir l’Elisabeth.
Però no són menys veritat per això, va dir en Daniel.
Aquesta conversa és ultraboja, va dir l’Elisabeth.
I qui sigui que fabrica la història fabrica el món, va dir en Daniel. O sigui que sempre has d’intentar acollir la gent a la casa de la teva història. És el meu suggeriment.
Com es pot acollir gent a les històries inventades?, va dir l’Elisabeth.
El que suggereixo, va dir en Daniel, és que, si tu expliques la història, donis sempre als teus personatges el mateix benefici del dubte que agrairies si es tractés de tu.
Quin benefici? El de la comunitat?, va dir l’Elisabeth.
El benefici del dubte necessari.“