dissabte, 29 de gener del 2022

Com no podia ser d’altra manera, va sortir rodó: Joan-Lluís Lluís, a més d’un dels narradors catalans amb més talent, és un home agraït, que encara es meravella que hi hagi gent que vulgui anar a escoltar-lo quan parla d’algun llibre seu. I, aquesta vegada, la claca era nombrosa: el Junil a les terres dels bàrbars ja va per la tercera edició, ha fet una molt bona campanya nadalenca però, sobretot, arribava amb l’aurèola de ser el flamant Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2021 , una més que feliç coincidència si es té en compte que havíem pactat la presentació el mes de novembre.

L’anticicló persistent (o els bons quefers de Júpiter!) va acompanyar-hi i l’autor de Perpinyà, que trepitjava Sant Just Desvern per tercera vegada, va posar-se el públic a la butxaca ben aviat, després de solventar els inevitables problemes tècnics d’àudio. D’entrada, va voler remarcar que no havia fet una novel·la històrica, malgrat que la seva intenció era parlar d’Ovidi i, per tant, era just començar enfilant-se al banc per declamar-ne uns versos. La figura del poeta contemporani de l’emperador August l’interessava per diversos motius, especialment per ser algú que, de tenir-ho tot –el que un escriptor pot desitjar, vaja– havia passat a haver de viure a l’exili, desterrat per intervenció directa d’August, que no va pair, en la seva moralitat estricta, que el seu protegit parlés de l’adulteri en l’Ars Amatoria, que és just el llibre que durà a Junil, la protagonista del llibre, a les aventures més insospitades (i a algun delicte).

Després d’aquesta primera part (de les tres que en Joan-Lluís havia promès que tindria l’acte), va ser el torn de les preguntes dels assitents. Entre d’altres temes, va sortir la condició de llibreters i bibliotecaris d’un parell de personatges (la Junil treballa hores i hores a la biblioteca del temple de Minerva), la sonoritat dels noms que poblen el llibre… “són tots inventats“, va confessar-nos, “no volia que un nom romà típic marqués d’entrada la Junil“, l’esclavitud de què fugen els protagonistes dirigint-se cap un país que funciona sense esclaus, característica que cap d’ells no és capaç d’imaginar-se i, finalment, la importància d’explicar-nos històries com fan, cada nit, la Junil, en Tresdits, en Lafàs, en Cabruc,  l’Arbre… “Per a la Humanitat hi ha tres elements indispensables: l’aigua, el pa i la ficció“. Com a sentència, mereixeria un monument. De marbre.

I si fins aquí, el migdia ja havia estat esplèndid, la tercera part va deixar els descendents dels ibers de la Penya del Moro amb la boca oberta: en Joan-Lluís Lluís tenia preparat un conte. “Sempre acabo les presentacions explicant-ne un, que poc o molt tingui a veure amb el llibre de què he parlat.

(Foto de Ton Gasull)

El protagonista, aquest cop, va ser Ulisses, conegut per tothom, però només en la versió que ens n’aporta la Ilíada i, sobretot, l’Odissea, els únics cants que han sobreviscut dels molts que cantaven la Guerra de Troia, i que el descriuen com el “més intel·ligent dels herois”, amb ben pocs defectes. Però n’hi havia altres visions: Ulisses també era covard, mesquí i, al capdavall, un reietó d’una illa ínfima, que va voler fer-se passar per boig per no combatre i va ser desemmascarat per Palamedes, que era tan llest com ell, “però bona persona“. La venjança d’Ulisses va ser ben freda, i potser això va ser el que va condemnar-lo a vagar 10 anys pel mar, sense trobar el camí de casa… com ja li havien vaticinat els oracles. “Les ficcions són reals, bé que ho sabien els clàssics!” I potser faríem bé de no oblidar les seves ensenyances.

 

“Quant de temps ha de caminar una colla de fugitius per arribar al país potser imaginari on ningú no esclavitza ningú? Compten amb els dits i amb ratlles a terra, però saben, cada vegada que en parlen, que la resposta a la pregunta es troba, només, a la sola de les seves sabates de pell. Caminem i sabrem quant de temps haurem hagut de caminar, diu Dirmini mentre els altres, Junil, Tresdits i Lafàs, fusionen calendari i geografia per intentar obtenir una resposta raonable.
Mesos, sí. Potser més.
En parlen quan descansen, hi pensen mentre avancen. I no avancen de pressa, dormint de dia i fent camí de nit, i sempre que poden collint, pescant, caçant, robant menjar. Gairebé no veuen ningú i quan algú els veu se n’aparta tant com pot, com fa tothom en paratges on qualsevol pot ser un enemic.”